Text de Manel Carrera i Escudé
La mona com a ritual
L’entrega de la mona és un ritus iniciàtic, destinat a marcar el pas del temps en la persona. Normalment és el padrí qui regala la mona als seus fillols tot i que en moltes contrades també és costum de regalar la mona als néts, nebots i fins i tot als fills. Els padrins fan la funció de protectors, de guies de la persona que per la seva curta edat encara està indefensa i desprotegida. Però no només això, sinó que el fet de rebre la mona, o no, és el que explica a l’infant en quin moment de la seva vida està, si ja s’ha fet gran o encara no. Entre els cristians, només reben la mona els infants que encara no han fet la comunió. Una vegada l’infant ha fet la comunió, deixa de rebre la mona.
La simbologia associada als ous
La simbologia més important de la mona de Pasqua és la que suggereix la presència d’ous, de veritat o de xocolata. Menjar ous per Pasqua és una pràctica molt estesa a molts pobles d’Europa, on a més a més hi ha el costum de buidar, pintar i decorar-los amb formes i colors diferents. L’ou és el símbol còsmic de la fecundació i la creació en quasi totes les cultures, l’engendrador de la vida. Les ofrenes i àpats amb ous formen part dels ritus primaverals que celebren la renovació de la natura. Els ous de Pasqua i els ous de les mones serveixen també als cristians per explicar el misteri de la resurrecció de Jesucrist. Amb tota probabilitat, la presència d’ous en el costumari pasqual s’explica pel fet que antigament, quan les gallines no estaven en grans superfícies sempre a la mateixa temperatura, si no que estaven sota la influència de les estacions i el temps, hi havia excedents d’ous. En arribar la primavera, les gallines ponien més ous i els excedents eren utilitzats per a posar-los en els regals, per fer-ne obres d’art i decorar-los, etc
La controvèrsia al voltant del mot “mona”
Hi ha qui, veient la forma de simi que es dóna a certes mones de Pasqua, ha relacionat el mot mona amb “simi”, tot i que més que probablement les formes d’animals es començaren a fer a causa del nom "mona" i no a l’inrevés. D’altres, han volgut arabitzar l’origen del mot, associant-lo a la paraulamunna que vol dir “provisions de boca” o “regal”. Ara bé, sembla força concloent la opinió de M. Bataillon segons la qual "mona" -pastís de Pasqua-, igual que el portuguès "monda", ve del llatí munda, és a dir, ‘(vianda) neta, bonica’ i de mundum, ‘panera adornada i plena d’objectes’, fent referència a aquests regals que es feien els nostres avantpassats i que contenien, ous i fruits secs amb pasta de pa.
